La música és l'experiència d'un fet inobjectivable. El seu vehicle, que sempre ha de ser una realitat concreta, es presenta com si fos un objecte, però es presenta així per dir que no és ni un objecte, ni un subjecte, ni una individualitat de cap mena. Se’ns mostra com un conjunt de qualitats, però que no pertanyen ni a un subjecte, ni a un objecte, ni a una individualitat. 



    Converses de Charles Juliet amb Bram van Velde (1)

El que sempre em crida l'atenció de Bram és la seva aversió a les paraules. Per això amb ell sempre es produeixen grans silencis. Després li faig una pregunta, i la resposta sorgeix breu, franca. De vegades ell mateix sembla sorprendre's, dóna la sensació que només arriba a comprendre’n el seu sentit després, com jo. Acostuma a passar també que la frase queda en suspens perquè Bram està com perdut en si mateix. (84)

- Jo no puc emprar paraules. És clar que a vegades tenen una certa utilitat. Però l'essencial no poden dir-ho.

De fet Bram arriba a parlar sense fer frases. I, per tant, es comprèn molt bé el que vol expressar. Mai formula raonaments, encadenaments d'idees, però. Només el fet, la comprovació nua, la fulguració que el travessa. (p.90)

Acaba d'arribar de Ginebra on viu des de fa dos anys, em sembla. Aviat farà setanta anys. No té família, no té casa, no té estudi. Totalment desposseït. Meravellosament lliure, serè i punyent. Abans de deixar-lo, li pregunto què fa quan no pinta. “Estic sempre en camí -em respon-, espero, em preparo”. (39)

* fragmento de La verdad del silencio:
  por los caminos del asombro.
  Barcelona, Herder, 2009. (pgs. 67-72)

"Miro, y las cosas existen.
Pienso y existo sólo yo."
(Fernando Pessoa)

Como quien otea atentamente hacia la lejanía buscando reconocer aquello que no ve, puede mantenerse [hacia la realidad] el interrogante, la atención, la polarización del interés. "Firmemente tendidos hacia" esa realidad que se intuye, que se adivina…, hasta que la misma toma cuerpo, crece, se muestra. Un esfuerzo por insuflar vida a la vida o, también, renuncia que devuelve la vida a la vida. Se insiste en ello una y otra vez. Así escribe Van Gogh a su hermano Théo:

      Josep M. Lozano*

…en l’escultura. Això és el que va dir André Gide davant La Mediterrània de Maillol: "Maillol acaba d’introduir el silenci en l’escultura". A La Pedrera de Barcelona tenim la sort de poder gaudir d’una extraordinària exposició d’Aristides Maillol, un autèntic menú degustació de la seva obra. Què és el que ens fa tan propera l’obra d’un artista que va dir de si mateix que volia inaugurar el segle, tota vegada que el segle podem dir que ja ha conclòs?

Gosaria dir que una mirada apaivagada, curosa, progressivament asserenada de la seva obra desvetlla, efectivament, la veritat de l’afirmació de Gide: Maillol introdueix el silenci en l’escultura fins al punt que la contemplació de les seves obres fa emergir lentament, progressivament, un silenci interior que és l’eco del que l’escultor ens ha mostrat.