Allò que sóc, us ho ofereixo, perquè sou tot el que sóc

L’autor del Núvol del no-saber proposa treballar l’atenció plena en el fet mateix d’existir com a via de dissoldre la pantalla de falses identificacions, projectes, expectatives, etc. amb la que l’ego amaga la Realitat, majúscula, Absoluta, Una... dins i fora de nosaltres mateixos.
La proposta de viure la pràctica com una ofrena, com un buidar-se a sí mateix, ajuda a no caure en la trampa de convertir les estones de silenci en exercicis que encara facin créixer més el “jo”, la gran consideració que ens tenim, etc.

Ell és l’ésser de tota cosa. Tot és en Ell

L’atenció més i més aprofundida, més i més nua, en el fet mateix d’existir condueix cap a la desidentificació del jo. En la mesura en que tenim notícia de l’Existir, en cadascú, es dilueix la pantalla que l’amaga.
La proposta de viure la pràctica com una ofrena, com un buidar-se a sí mateix, ajuda a no caure en la trampa de convertir les estones de silenci en exercicis que encara facin créixer més el “jo”, la gran consideració que ens tenim, etc.
En aquesta pràctica proposem alguns textos per a la lectura meditativa. Cada un d’ells pot ser objecte de la pràctica d’un dia.

Asida a un hilo delgado o a uno grueso...

... lo mismo da que un ave esté asida a un hilo delgado que a uno grueso porque, aunque sea delgado, tan asida se estará a él como al grueso, en tanto que no le quebrare para volar. Verdad es que el delgado es más fácil de quebrar; pero por fácil que es, si no le quiebra, no volará (...) Y así es lástima ver algunas almas como unas ricas naos cargadas de riquezas y por no tener ánimo de acabar con algún asimiento o afición (que todo es uno) nunca van adelante, que no estaba más que en dar un buen vuelo y acabar de quebrar aquel hilo de asimiento.
(Joan Subida... I, 11, 4)
 

Cuando reparas en algo, dejas de arrojarte al todo

1. Recollir l'atenció amb l'ajut de la respiració.
Atenció a la respiració, l'alè de vida, amb un moment d'aturada a cada canvi de ins/exp., d'exp./ins.
Atenció al fet mateix d’existir en l’atenció a la respiració. Atenció plena, nua, al que aquí, És.

2.
Cuando reparas en algo, dejas de arrojarte al todo.
Para venir a poseerlo todo, no quieras poseer algo en nada.
Para venir a serlo todo, no quieras ser algo en nada.
Para venir a saberlo todo, no quieras saber algo en nada.
Para venir a lo que no sabes, has de ir por donde no sabes.
Para venir a lo que no posees, has de ir por donde no posees.
Para venir a lo que no eres, has de ir por donde no eres.
(Juan de la Cruz. Subida Monte Carmelo... I,13,11)
 

Ya havréis oído decir...

Ya havréis oído decir que Dios está en todas partes, y esto es gran verdad, adonde está Dios es el cielo (...) Pues mirad que dice San Agustín que le buscava en muchas partes y que le vino a hallar dentro de sí (...) Mirad que os va mucho tener entendido esta verdad: que está el Señor dentro de nosotras y que allí nos estemos con Él (Teresa de Jesús. Camino de perfección, 46, 2-3)

Ja hem dit en alguna altra pràctica que ens veiem i considerem com a “entitats” separades, ens atorguem consistència individual... En la mesura en que cadascú es considera “algú”, en la mesura en que s’atorga valor a sí mateix (la seva personalitat, el fet de ser això o allò,... ) no és “Déu”, no s’identifica amb la Realitat Absoluta, l’U, el que És, l’Existir.... El “jo”, l’ego, oculta el veritable valor de l’existència. Per a sortir d’aquesta trampa, i com a via de treball, Joan de la Creu proposa “reformar” els diferents factors que ens constitueixen deslligant-los del seu funcionament al servei de la individualitat i impregnant-los d’un funcionament “universal”, impersonal, ple, com si fóssim conscients de l’autèntica natura de l’existir.
Uns textos de Teresa de Jesús, ens ajudaran a fer funcionar “l’enteniment” des d’aquesta perspectiva.
 

La “reformació” que proposa Joan de la Creu

.... conviene ir por este estilo desembarazando y vaciando las potencias su jurisdicción natural y operaciones, para que se dé lugar a que sean infundidas e ilustradas de lo sobrenatural, pues su capacidad no puede llegar a negocio tan alto, antes estorban.... (Juan de la Cruz. Subida al Monte Carmelo II,6,1-2)

La esperanza vacía y aparta la memoria de toda posesión de criatura (…) la caridad vacía y aniquila las aficiones de los apetitos de la voluntad de cualquiera cosa que no es Dios y sólo los pone en Él. (Noche oscura II, capítulo 21)
 

Para juntarse dos extremos...

(...) la Sabiduría de Dios, en que se ha de unir el entendimiento, ningún modo ni manera tiene, ni cae debajo de algún límite ni inteligencia distinta y particularmente, porque totalmente es pura y sencilla. Y como quiera que para juntarse dos extremos, cual es el alma y la divina Sabiduría, será necesario que vengan a convenir en cierto medio de semejanza entre sí, de aquí es que también el alma ha de estar pura y sencilla, no limitada ni atenida a alguna inteligencia particular, ni modificada con algún límite de forma, especie e imagen. (Joan de la Creu. Subida al Monte Carmelo, II,16,7)

Cada text permet entrar en comunió amb el que l’autor proposa, amb “el dit que apunta la lluna”. En aquest cas, és el dit de Joan de la Creu, que apunta a...
Com fer-ho ? Lectura atenta del text, procurant entendre al màxim. Després, atenció silenciosa cap a un punt, tot un en alerta-indagació cap aquell aspecte.
 

Us deixo la pau, us dono la meva pau; no és com la pau que dóna el món. No tingueu por, que el vostre cor no s'acovardeixi (Jn.14,27)

L'atenció sospesa, mira, s'impregna del sentit d'aquesta pista...: us dono la meva pau.... què és aquesta pau? a què apunta? què cal per obrir-se a la pau, per rebre-la, per ser pau?
Us deixo la pau, us dono la meva pau

Propòsit de la pràctica: La identitat individual, bastida sobre els elements físics i psíquics. La memòria és la clau de la bastida. Sóc algú, alguna cosa, consciència concreta "d'algú" bastida sobre records (i projectes). Arribar a creuar aquesta construcció per prendre contacte amb el "Sóc".
Per creuar cal observar, com si anessis a palpentes reconeixent un mur.
 

El Regne és com un tresor amagat en un camp que produeix una immensa alegria en qui el troba. I ven tot el que té per poder comprar aquell camp.
(Mc. 13,44...)

Síntesi del propòsit:
Comprendre fins a quin punt ens esclavitza la persona que pensem ser. La constant roda de desigs i pors que la nostra “personalitat” manté i que, alhora, la sustenten. Alimentar el desig de que desaparegui, cultivar l'actitud de testimoni de la natura de sí mateix.
Qui sóc? Qui Ets? La pràctica consisteix en desviar l'atenció (i les respostes) de l'àmbit de la persona superficial, variable, etc., enfocar a la consciència immutable, sempre present. El que és, la que és, És