Potser hem sentit a parlar de diverses formes de penetrar en el silenci, mètodes per a silenciar els pensaments i trobar el secret de l’acció adequada. Ara tractarem d’un accés espontani a la dimensió silenciosa de la ment: el que sorgeix quan comprenem profundament el sentit de la vida. Podríem accedir a un estat de pau, a una relaxació parcial, al afluixar amb exercicis aquelles tensions de les que som conscients. Podríem silenciar les emocions, guardant-les en la cambra fosca de l’inconscient per un temps, mentre practico certs mètodes. Així puc sentir que millora l’agressivitat, la tristor o la por. També podria distreure’m amb emocions positives i deixar per a més endavant les negatives. Però això no seria fer silenci.

El veritable silenci és el que brota espontani al comprendre. Quan m’adono del que no havia comprès es produeix en el meu psiquisme una espontània revolució que silencia el que és fals i deixa espai a la revelació del que és vertader. Quin mètode pot seguir-se per arribar a aquest punt? Al fer servir les conegudes pautes pensades, i tots els mètodes ho són, els resultats obtinguts estaran condicionats a les limitacions del mètode. Tot sistema per aconseguir alguna cosa és creació pensada que no ha sortit de la superfície de la consciència. Per això obtindré quelcom dins aquest mateix àmbit. El que és mecànic condueix al que és mecànic, l'il•lusori al que és il•lusori. Com podria sortir del domini del pensament per mitjà de trucs del pensament?.

Si desitjo el silenci alliberador no cercaré entre les programacions de la computadora pensant. Tot el contrari, hauré d’afluixar les identificacions que em lliguen allà. Serà com un desfer les il•lusions repetides, un deshipnotitzar-me dels pensaments que travessen el meu psiquisme. Tanmateix no tindrà sentit intentar eliminar el pensament. Malgrat tot, hi ha qui es dedica a aquesta tasca. Des de la nit dels temps s’apliquen tècniques per a no pensar: a més de les distraccions sensorials que la nostra societat presenta fins a assadollar-se, coneixem la repetició de mots, jaculatòries, rosaris, etc. Aquestes pràctiques, per descomptat, no porten al silenci. Tranquil•litzar-me dels mals de caps o tensions que produeix la interacció personal no té res a veure amb la serenitat que sobrevé natural i inevitablement al eliminar els errors. Mentre romangui la ignorància, l’error soterrat a la meva ment tornarà a ocasionar les tensions corresponents.

(extracte de: Consuelo Martín. La revolución del silencio. Madrid: Gaia, 2004. pgs. 39-40)