L'expressió "madur" sempre em fa sentir malament. Em ressona a sinònim d'empobriment, de desànim, d'avarícia intel•lectual o moral. L'espectacle normal que ens ofereix "l'home madur" és el d'una raó forjada de desil•lusions i resignació. Ens anem modelant els uns als altres abandonant, un a un, els pensaments i les conviccions que estimàvem en la joventut.
Crèiem en el poder de la veritat; hi hem deixat de creure. Crèiem en els homes, crèiem en el bé: ara ja no. Defeníem amb zel la justícia i el zel s'ha apagat. Teníem fe en la bondat i en la tolerància, on és aquella fe? La capacitat d'entusiasme també ha desaparegut. Per poder navegar millor entre esculls i tempestes hem deixat anar llast, hem llençat per la borda el que pensàvem que ens podia fer nosa; però eren les nostres provisions, eren la reserva d'aigua. Ara naveguem més lleugers, però vers la fam i la inanició.
Quan era jove sentia converses entre els adults que m'omplien de tristesa. Reconeixien l'idealisme i entusiasme de joventut com un bé preciós que no hi havia més remei que deixar enrera. Vaig tenir por que també jo algun dia miraria el meu passat amb la mateixa melangia. I així em vaig fer el ferm propòsit de no sotmetre'm a la tràgica necessitat de convertir-me en una persona raonable. He intentat guiar la meva vida segons aquest vot que, en un primer moment, va sorgir així, com una fanfarroneria d'adolescent.
Els adults s'esforcen en fer veure als joves que allò que estimen i desitgen no són més que il•lusions. Però jo he entès que hi ha una altra manera d'ajudar la inexperiència dels joves. Es tracta d'animar-los a enfortir i desenvolupar les idees que els fan bategar. La persona madura de debò, confirma que l'idealisme juvenil és un tresor que no s'ha d'abandonar per res del món. Tots passem per moments en els que sembla que la vida ens pugui arrencar l'entusiasme i la fe en el bé i la veritat. Però res ens obliga a sacrificar-los-hi. Si l'ideal queda derrotat quan topa amb la realitat no vol dir que aquell ideal sigui fals sinó que li manca força, que no és prou pur ni es troba prou arrelat en el nostre cor. La força de l'ideal pot arribar a ser incalculable.
Els ideals són pensaments; mentre els mantenim només al nivell de pensaments la seva força interna és inoperant, per molt que els acompanyem d'il•lusió. La seva força només resulta operativa en el moment en que es fan carn en un ésser humà que ha treballat per purificar el seus sentiments.
La maduresa que hem de perseguir, al preu dels esforços que calgui, és poder ser cada cop més sincers, més nets, més pacífics, més dedicats, més indulgents, més comprensius, més savis. Renunciem al que calgui per aconseguir-ho. Aquest és el foc que transforma el ferro fonedís de l'idealisme instintiu dels anys joves en un acer inalterable d'idealisme conscient que perdura tota la vida.
La saviesa és saber reconèixer amb lucidesa la causa de les desil•lusions i els fracassos. Cada fet és el resultat de la força interior; si la força que ens movia era prou poderosa, podem tenir èxit. Si era feble hi haurà un fracàs. El meu amor és impotent? Vol dir que, en mi, encara hi ha molt poc amor. El qui treballa per enfortir-se i purificar-se interiorment veurà com el seu idealisme enlloc de desaparèixer amb els anys, s'enforteix més i més i es converteix en una força capaç de transformar.
El mestratge de vida que els adults haurien de poder transmetre als joves no és: "la realitat escombrarà aviat el teu idealisme", sinó "que el teu ideal s'incorpori tan profundament en tu que res en aquesta vida pugui arrabassar-te'l!"
(Estrasburg, Febrer 1924)
de: Albert Schweitzer.
SOUVENIRS DE MON ENFANCE.
Paris, Librairie Istra, 1951.
