Cuando reparas en algo, dejas de arrojarte al todo

1. Recollir l'atenció amb l'ajut de la respiració.
Atenció a la respiració, l'alè de vida, amb un moment d'aturada a cada canvi de ins/exp., d'exp./ins.
Atenció al fet mateix d’existir en l’atenció a la respiració. Atenció plena, nua, al que aquí, És.

2.
Cuando reparas en algo, dejas de arrojarte al todo.
Para venir a poseerlo todo, no quieras poseer algo en nada.
Para venir a serlo todo, no quieras ser algo en nada.
Para venir a saberlo todo, no quieras saber algo en nada.
Para venir a lo que no sabes, has de ir por donde no sabes.
Para venir a lo que no posees, has de ir por donde no posees.
Para venir a lo que no eres, has de ir por donde no eres.
(Juan de la Cruz. Subida Monte Carmelo... I,13,11)
 

Cada una d’aquestes afirmacions apel•la a l’Existir il•limitat, ple, aquí, en cadascú de nosaltres. Enfoca la possibilitat d’existència plena des de no aferrar-se a res, ni possessions, ni possessió de sí mateix (atorgar-se entitat, importància); des d’anar més enllà de l’acumulació de coneixements per poder endinsar-se en la comprensió silenciosa...

Que cada una d'aquestes afirmacions, d'una en una, vagi ocupant una bona estona la nostra atenció, impregnant-nos, deixant-li dir; no interferir amb cap altra idea, concepte... Res. Deixar que cada una obri pistes, obri vies, silenciï tot el demés.

Que sigui la seva Presència, que agafi consistència. Que els lligams, les expectatives, els desigs... no hi interfereixin, no ocultin, no envaeixin la nostra veritable possibilitat de Ser.
Però cal passar "de lo que sabes a lo que no sabes"...